Aquestes tres fotografies (si cliqueu a sobre les mateixes es fan grans), reflexen els tres objectius que em vaig marcar en aquesta travessa:
1er objectiu:(el més complicat): Arribar amb la bici a San Sebastian. Una tasca gens fàcil per causa del personal de Renfe. Volem transportar les nostres bicicletes als trens de la Renfe: http://www.conbici.org/bicisaltren/
2on objectiu: Arribar al coll del Tourmalet
3er objectiu: Arribar a Gósol
Àlbums de fotos vistos com diapositives:
Àlbum 1 de 4
Àlbum 2 de 4:
Àlbum 3 de 4:
Àlbum 4 de 4:
Àlbum de fotos on es respecta el tamany original de les mateixes. Cal clicar a sobre la foto, es farà més gran, cal clicar altre cop a sobre la foto i es farà més gran i, altre cop, clicar a sobre la foto perquè es faci a tamany original. Per avançar o retrocedir al següent bloc de 24 fotos cal clicar respectivament on diu: “Next” o “Previous” que es troven a la part inferior de la plana. També é spot veure com un passi de diapositives clicant a la part superior dreta, on diu: “SitBack”:
El llibre de ruta de la travessa:
La versió en francés de la plana de la travessa:
La plana web de la travessa en bici des de Donostia fins a Gósol:
Planes web que he consultat per realitzar la travessa:
El blog on penjo les sortides en bici:
Plana web sobre el poble de Gósol:
Videos
(1 de 140). 0066 Desordre a l’habitació:
AL TREN
(2 de 140). 0067 Com són els trens de la SNCF:
(3 de 140). 0068 Amb la bici al tren direcció Hendaye:
DONOSTI
(4 de 140). 0071 Donosti de nit:
(5 de 140). 0073 Ajuntament de Donosti:
(6 de 140). 0074 Esgésia a Donosti:
(7 de 140). 0075 Vistes de Donosti des de l’hotel Amara:
PRESENTACIÓ DE LA RUTA
(8 de 140). 0076 Presentació de la ruta des del Monte Igueldo:
(9 de 140). 0077 Presentació de la ruta des de El Peine del viento:
(10 de 140). 0078 pujant el coll del Jaizkibel:
(11 de 140). 0079 Coll del Jaizkibel:
(12 de 140). 0080 Irun des de l’esplanada de l’església de Guadalupe:
(13 de 140). 0081 Església de Nuestra Señora de Guadalupe:
(14 de 140). 0082 Església de guadalupe:
(15 de 140). 0083 Càntic a l’església de Guadalupe:
(16 de 140). 0084 Coll d’Ibardin:
(17 de 140). 0085 Vera de Bidasoa:
(18 de 140). 0086 Coll d’Otxondo:
(19 de 140). 0087 Vaques pujant el coll d’Izpegui:
(20 de 140). 0088 Coll d’Izpegui:
(21 de 140). 0089 Saint Jean-Pied de Port:
(22 de 140). 0090 Riu a Saint Jean Pied de Port:
(23 de 140). 0091 Vistes des de la part de dalt de Saint Jean Pied de Port:
(24 de 140). 0092 Vistes des de la part de dalt de Saint Jean Pied de Port:
(25 de 140). 0094 Pujant el coll dels xalets d’Irati:
(26 de 140). 0095 Pujant el coll dels xalets d’Irati:
(27 de 140). 0096 Pujant el coll dels xalets d’Irati:
(28 de 140). 0098 Pujant el coll del Soudet:
(29 de 140). 0099 Coll de Suscousse:
(30 de 140). 0100 Coll del Soudet:
(31 de 140). 0101 Route des cols al coll del Soudet:
(32 de 140). 0102 Vistes baixant el coll del Soudet:
(33 de 140). 0103 Vaques pasturant mentre baixava el coll del Soudet:
(34 de 140). 0105 Interior de l’església de Sarrance:
(35 de 140). 0106 Imatges religioses a l’església de Sarrance:
(36 de 140). 0107 Imatge del riu i de la Verge a Sarrance:
(37 de 140). 0108 Coll del Marie Blanque:
(38 de 140). 0109 Coll de l’Aubisque:
(39 de 140). 0110 Àguiles mentre descendia pel coll de l’Aubisque:
(40 de 140). 0111 Àguiles aprop del coll de l’Aubisque:
(41 de 140). 0112 Via verda de les Gaves:
(42 de 140). 0113 Via verda de les Gaves:
(43 de 140). 0115 Lourdes (imatges al terra):
(44 de 140). 0116 Lourdes. Supermercats de religió:
(45 de 140). 0117. Lourdes. Entrada a la Basílica, zona de les creus mentre sona el rosari:
(46 de 140). 0118 Lourdes. Entrada de la basílica:
(47 de 140). 0119 Lourdes. Vistes del riu i la gruta des de dalt:
(48 de 140). 0120 Lourdes. Interior de la Basílica:
(49 de 140). 0121 Lourdes. Missa a l’esplanada:
(50 de 140). 0122 Lourdes. Missa a l’esplanada:
(51 de 140). 0123 Lourdes. Missa:
(52 de 140). 0124 Lourdes. Missa des d’abaix:
(53 de 140). 0125 Lourdes interior de la basílica d’abaix:
(54 de 140). 0126 Lourdes. Cua per veure la gruta:
(55 de 140). 0127 Lourdes. Cua per veure la imatge a la gruta:
(56 de 140). 0128 Lourdes. Cua per veure la imatge a la gruta. Cova:
(57 de 140). 0129 Lourdes. Imatge de la gruta:
(58 de 140). 0130 Lourdes. Vista lateral de la Basílica i les fonts d’aigua:
(59 de 140). 0131 Lourdes. Inici de la professó de les torxes:
(60 de 140). 0132 Lourdes. Professó de les torxes:
(61 de 140). 0133 Lourdes. Professó de les torxes:
(62 de 140). 0134 Lourdes. Professó de les torxes:
(63 de 140). 0135 Lourdes. Professó de les torxes:
(64 de 140). 0136 Lourdes Processó de les torxes:
(65 de 140). 0137 Lourdes. Processó de les torxes:
(66 de 140). 0138 Lourdes. Processó de les torxes:
(67 de 140). 0139 Lourdes de nit:
(68 de 140). 0140 Lourdes de nit:
(69 de 140). 0141 Tot el pes de la travessa escampat al llit de l’hotel:
(70 de 140). 0143 Rucs i cartell del Tour:
(71 de 140). 0144 Un exemple de via verda (Les Gaves):
(72 de 140). 0145 A 10 kms del Tourmalet:
(73 de 140). 0146 Pujant cap al Tourmalet i parapent:
(74 de 140).0147 Domingueros al Tourmalet:
(75 de 140). 0148 Últim revolt del Tourmalet i senyor de la foto:
(76 de 140). 0149 Rodant els últims 500 metres fins al cim:
(77 de 140). 0150 Al cim del Tourmalet:
(78 de 140). 0151 Vistes baixant del Tourmalet en direcció a La Mongie:
(79 de 140). 0152 Plaça d’Eugene Christophe:
(80 de 140). 0153 Forja a Sainte Marie de Campan:
(81 de 140). 0154. Coll de l’Aspin:
(82 de 140). 0155 Borderes Louron:
(83 de 140). 0156 Campanes a Borderes Louron:
(84 de 140). 0157 A 2 kms del Peyresourde i escola de gossos:
(85 de 140). 0158 Coll del Peyresourde:
(86 de 140). 0159 Baixada del Peyresourde:
(87 de 140). 0160 Monument als caiguts de Bagneres de Luchon:
(88 de 140). 0161 Monument als caiguts a Bagneres de Luchon:
(89 de 140). 0164 Revisant el plànol a l’hotel de Bagneres:
(90 de 140). 0165 Bagneres de Luchon. La reina dels Pirineus:
(91 de 140). 0166 Bagneres de Luchon. La reina dels Pirineus:
(92 de 140). 0167 Bagneres de Luchon. La reina dels Pirineus. Cavalls:
(93 de 140). 0168 Bagneres de Luchon. La reina dels Pirineus:
(94 de 140). 0169. Bagneres de Luchon. La reina dels Pirineus. Ranchera:
(95 de 140). 0170 Bagneres de Luchon. Janets fent soroll amb els fuets:
(96 de 140). 0171 Bagneres de Luchon. Citroën antic i desfilada:
(97 de 140). 0172 Exemple de rotonda amb protecció als ciclistes:
(98 de 140). 0173 Revolt de Luis Ocaña:
(99 de 140). 0174 Coll de Mendé:
(100 de 140). 0175 Placa a Fabio Casartelli:
(101 de 140). 0176 Monument a Fabio Casartelli:
(102 de 140). 0177 Pancarta de la marxa ciclista Fabio Casartelli:
(103 de 140). 0178 Monument a Fabio Casartelli:
(104 de 140). 0179 Pendents terrorífics al Portet d’Aspet:
(105 de 140). 0180 Coll del Portet d’Aspet:
(106 de 140). 0181 Via verda:
(107 de 140). 0183 Vista des de Tarascon:
(108 de 140). 0184 Banys a Ax les Thermes:
(109 de 140). 0185 Una plaça a Ax les Thermes:
(110 de 140). 0186 Cascada a Hospitalet près Andorre:
(111 de 140). 0187 Monument a René Vietto:
(112 de 140). 0189 Boira des de l’hotel:
(113 de 140). 0190 Vista des del Wc:
(114 de 140). 0191 Em quedo al Pas de la Casa:
(115 de 140). 0192 Desesperació a l’hotel del Pas de la Casa:
(116 de 140). 0193 És despeja el temps:
(117 de 140). 0194 Pujant el coll d’Envalira:
(118 de 140). 0195 Port d’Envalira:
(119 de 140). 0196 Boira baixant el coll d’Envalira:
(120 de 140). 0197 Coll del Puymorens:
(121 de 140). 0198 Pujant la collada de Toses:
(122 de 140). 0199 Hotel de la collada de Toses:
(123 de 140). 0200 Coll de la Creueta:
(124 de 140). 0201 Bestiar al pla d’Anyella:
(125 de 140). 0202 Bestiar aprop del pla d’Anyella:
(126 de 140). 0203 El Pedraforca no es veu:
(127 de 140). 0204 El Pedraforca està tapat:
(128 de 140). 0205 Etapa del Camí dels Bons Homes de Bagà a Gósol:
(129 de 140). 0206 Font de Bagà:
(130 de 140). 0207 Pendent al 13%:
(131 de 140). 0208 Primera imatge del Pedraforca:
(132 de 140). 0209 Coll de la Bena:
(133 de 140). 0210 Coll de la Bauma:
(134 de 140). 0211 Cara Nord del Pedraforca:
(135 de 140). 0212 Spinning pujant cap a coll deTorn:
(136 de 140). 0213 Rodant amb la bici:
(137 de 140). 0214 Coll de Torn:
(138 de 140). 0215 Les Bassotes:
(139 de 140). 0216 Pont de Cerneres:
(140 de 140). 0217 La millor imatge dels Pirineus:
0218 Final de la travessa:
<<<<<<<<<<<<<<<<>>>>>>>>>>>>>>>>>>><
<<<<<<<<<<<<<<<>>>>>>>>>>>>>>>>>>
DISSABTE 30 DE JULIOL DE 2011
De Barcelona a Donosti amb la bici als trens
ETAPA 1 DIUMENGE 31 DE JULIOL DE 2011
Entre Donosti i Uhart-CIze/Saint Jean-Pied de Port
Velocitat mitja: 15,8 Qms/h
Velocitat màxima: 45 Qms/h
Temps total: 11 h 20’ 04’’
Temps real pedalejat: 8h 32’ 39’’
Distància: 135 Qms
Colls: Jaizkibel (475 mts), Ibardin (317 mts), Lizuniaga (230 mts), Otxondo (632 mts), Izpegui (690 mts)
Desnivell positiu: 1.878 mts
Desnivell negatiu: 1.814 mts
Desnivell positiu + desnivell negatiu: 1.878 + 1.814 = 3.692 mts
ETAPA 2 DILLUNS 1 D’AGOST DE 2011
Entre Uhart-Cize/Saint Jean-Pied de Port i Larrau
Velocitat mitja: 11,7 Qms/h
Velocitat màxima: 40 Qms/h
Temps total: 5h 15’ 09’’
Temps real pedalejat: 3h 58’ 04’’
Distància: 46,77 Qms
Colls: Xalets d’Irati (1.327 mts)
Desnivell positiu: 1.075 mts
Desnivell negatiu: 821 mts
Desnivell positiu acumulat: 1.075 + 1.878 = 2.953 mts
Desnivell negatiu acumulat: 1.814 + 821 = 2.635 mts
Desnivell positiu + desnivell negatiu: 2.953 + 2.635 = 5.588 mts
ETAPA 3 DIMARTS 2 D’AGOST DE 2011
Entre Larrau i Sarrance
Velocitat mitja: 13,5 Qms/h
Velocitat màxima: 39,5 Qms/h
Temps total: 6h 09’ 23’’
Temps real pedalejat: 4h 41’ 36’’
Distància: 63,29 Qms
Colls: Soudet (1.540 mts)
Desnivell positiu: 1.225 mts
Desnivell negatiu: 1.093 mts
Desnivell positiu acumulat: 1225 + 2953 = 4.178 mts
Desnivell negatiu acumulat: 1.093 + 2.635 = 3.728 mts
Desnivell positiu + desnivell negatiu: 4.178 + 3.728 = 7.906 mts
ETAPA 4 DIMECRES 3 D’AGOST DE 2011
Entre Sarrance i Lourdes
Velocitat mitja: no apuntat
Velocitat màxima: 48 Qms/h
Temps total: 7h 38’ 40’’
Temps real pedalejat: 6h 15’ 58’’
Distància: 95,52 Qms
Colls: Marie Blanque (1.035 mts) i Aubisque (1.709 mts). (Soulor descendint l’Aubisque: 1.474 mts)
Desnivell positiu: 1.976 mts
Desnivell negatiu: 1.918 mts
Desnivell positiu acumulat: 1.976 + 4.178 = 6.154 mts
Desnivell negatiu acumulat: 1.918 + 3.728 = 5.646 mts
Desnivell positiu + desnivell negatiu: 6.154 + 5.646 = 11.800 mts
ETAPA 5 DIJOUS 4 D’AGOST DE 2011
Entre Lourdes i Borderes Louron
Velocitat mitja: 14,3 Qms/h
Velocitat màxima: 46 Qms/h
Temps total: 9h 23’ 08’’
Temps real pedalejat: 7h 02’ 56’’
Distància: 101,02 Qms
Colls: Tourmalet (2.115 mts) i Aspin (1.489 mts)
Desnivell positiu: 1.993 mts
Desnivell negatiu: 1.987 mts
Desnivell positiu acumulat: 1.993 + 6.154 = 8.147 mts
Desnivell negatiu acumulat: 1.987 + 5.646 = 7.633 mts
Desnivell positiu + desnivell negatiu: 15.780 mts
ETAPA 6 DIVENDRES 5 D’AGOST DE 2011
Entre Borderes Louron i Bagneres de Luchon
Velocitat mitja: 14,9 Qms/h
Velocitat màxima: 50 Qms/h
Temps total: 2h 14’ 38’’
Temps real pedalejat: 1h 46’ 23’’
Distància: 27,14 Qms
Colls: Peyresourde (1.569 mts)
Desnivell positiu: 652 mts
Desnivell negatiu: 934 mts
Desnivell positiu acumulat: 652 + 8.147 = 8.799 mts
Desnivell negatiu acumulat: 934 + 7.633 = 8.567 mts
Desnivell positiu + desnivell negatiu: 8.799 + 8.567 = 17.366 mts
ETAPA 7 DISSABTE 6 D’AGOST DE 2011
Entre Bagneres de Luchon i Tarascon sur Ariège
Velocitat mitja: 17,1 Qms/h
Velocitat màxima: 48 Qms/h
Temps total: 10h 28’ 48’’
Temps real pedalejat: 8h 21’ 55’’
Distància: 143,91 Qms
Colls: Menté (1.349 mts) I Portet d’Aspet (1.069 mts)
Desnivell positiu: 1.276 mts
Desnivell negatiu: 1.119 mts
Desnivell positiu acumulat: 1.276 + 8.799 = 10.075 mts
Desnivell negatiu acumulat: 1.119 + 8.567 = 9.686 mts
Desnivell positiu + desnivell negatiu: 10.075 + 9.686 = 19.761 mts
ETAPA 8 DIUMENGE 7 D’AGOST DE 2011
Entre Tarascon sur Ariège i Pas de la Casa
Velocitat mitja: 13,7 Qms/h
Velocitat màxima: 38,5 Qms/h
Temps total: 6h 42’ 49’’
Temps real pedalejat: 4h 23’ 09’’
Distància: 60,51 Qms
Colls: cap
Desnivell positiu: 1.350 mts
Desnivell negatiu: 0 mts
Desnivell positiu acumulat: 11.395 mts
Desnivell negatiu acumulat: 9.686 mts
Desnivell positiu + desnivell negatiu: 11.395 + 9.686 = 21.081 mts
DILLUNS 8 D’AGOST DE 2011
Repòs al Pas de la Casa per causa del fred, boira i mal temps
ETAPA 9 DIMARTS 9 D’AGOST DE 2011
Entre Pas de la casa i Gósol
Velocitat mitja: 16,3 Qms/h
Velocitat màxima: 51 Qms/h
Temps total: 11h 43’ 21’’
Temps real pedalejat: 9h 05’ 35’’
Distància: 148,91 Qms
Colls: Envalira (2.408 mts), Puymorens (1.915 mts), collada de Toses (1.800 mts), Creueta (1.888 mts), Escriga(1.350 mts)/Bena(1.450 mts)/Bauma(1.560 mts)/Torn(1900 mts) i Josa (1.620 mts)
Desnivell positiu: 2.646 mts
Desnivell negatiu: 3.235 mts
Desnivell positiu acumulat: 2.646 + 11.395 = 14.041 mts
Desnivell negatiu acumulat: 3.235 + 9.686 = 12.921 mts
Desnivell positiu + desnivell negatiu: 14.041 + 12.921 = 26.962 mts
DADES TOTALS DE LA TRAVESSA
Velocitat mitja: 14,6 Qms/h
Velocitat màxima: 45,1 Qms/h
Temps total: 70h 56’ 00’’
Temps real pedalejat: 54h 08’ 15’’
Distància: 823,60 Qms
Colls: Jaizkibel (475mts), Ibardin (317 mts), Lizuniaga (230 mts), Otxondo (632 mts), Izpegui (690 mts), Xalets d’Irati (1.327 mts), Soudet (1.540 mts), Aubisque (1.709 mts), Tourmalet (2.115 mts), Aspin (1.489 mts), Peyresourde (1.569 mts), Menté (1.349 mts), Portet d’Aspet (1.069 mts), Envalira (2.408 mts), Puymorens (1.915 mts), Toses (1.800 mts), Creueta (1.888 mts), Escriga (1.350 mts)/Bena (1.430 mts)/Bauma (1.560 mts)/Torn (1.900 mts) i Josa (1.620 mts).
Desnivell positiu total: 14.041 mts
Desnivell negatiu total: 12.921 mts
Desnivell positiu + desnivell negatiu: 26.962 mts
<<<<<<<<<<<<<>>>>>>>>>>>
INTRODUCCIÓ
La meva afició al Tour de França m’ha portat a realitzar un quart viatge per terres franceses amb intenció d’atravessar els principals ports dels Pirineus que formen part des de 1910 del recorregut de la millor cursa ciclista del món.
Quan vaig arribar a Gósol varem fer un partit de futbol-sala entre amics al poliesportiu del poble. Si aquell partit l’haguéssim pogut jugar al Camp Nou, l’encontre hagués agafat una altra dimensió, ja que seria quelcom inoblidable pel fet de poder trepitjar la gespa on ho han fet els més grans campions de la història del futbol: Cruyff, Maradona, Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Messi, etc.
Poder rodar amb la meva bicicleta pels mateixos llocs on ho han fet els més grans campions del ciclisme, així com també, superar els durs colls de muntanya mítics del Tour, suposa per a mi una satisfacció i més tenint en compte que jo no sóc esportista professional.
Moltes persones no entenen (fins i tot la família no ho entén), que marxi tan lluny pel caprici de pujar ports del Tour.
A mi més ben igual el que puguin pensar o dir els altres. Les sensacions que es tenen pujant aquests ports són indescriptibles i no canvio aquests viatges amb la bici per cap altra cosa...
Em considero molt afortunat de gaudir de salut per poder fer aquestes travesses i de no haver patit cap accident, tenint en compte tot el que hem d’aguantar els que ens desplacem en bicicleta per Barcelona i rodalies.
En el criteri de selecció del recorregut sempre he tingut en compte els indrets amb major mitologia del Tour de França.
RENFE, EL MEU MALSON I EL DE MOLTS CATALANS
La meva gran preocupació de la travessa sempre ha estat fer arribar la meva bicicleta a Donostia. Els greus problemes que patim els usuaris de Renfe a Catalunya, em va fer prendre la decisió d’arribar a Sant Sebastià per França. D’aquesta forma estaria el mínim temps indispensable en instal·lacions de la Renfe, únicament des de Barcelona i fins a La Tour de Carol.
Un cop ja a territori francès, el transport de la bicicleta en els trens de la SNCF està facilitat i el servei és digne i correcte tal i com s’espera d’un país europeu. Per exemple, quelcom tant senzill com comprar un bitllet, es pot realitzar amb total confidencialitat, es respecta el torn d’espera i, les persones que dispensen els mateixos, et faciliten les coses fins al punt que vaig poder comprar UN ÚNIC TÍTOL DE TRANPORT a La Tour de Carol amb tots els transbordaments programats per arribar a Hendaya i sense posar cap objecció al transport de la bicicleta.
El que hagués estat correcte, seria poder viatjar amb un tren de llarga distància des de Barcelona a Sant Sebastià amb un espai reservat per a bicicletes i jo podent viatjar a butaques amb el títol de transport més econòmic. A la realitat, això no és possible, ja que cal agafar un compartiment individual (la tarifa més cara) i cal desmuntar i envalar la bicicleta, amb el risc que, tot i complir aquests requisits, algun interventor no et deixi pujar, ja que, és l’interventor qui te l’última paraula tot i el que diuen les normes . A la plana web “bicis al tren”, malauradament s’expliquen successos desagradables amb interventors.
La Renfe és, un cop més, la part més fosca del meu viatge i, per tant, també forma part de la crònica del meu viatge i crec important que en quedi constància. Cal tenir en compte això per possibles viatges per territori peninsular: Camí de Santiago, vies verdes, etc.
Els problemes que tenim els usuaris al viatjar amb Renfe es poden consultar a les hemeroteques de qualsevol diari i els problemes que tenim els passatgers que volem viatjar amb una bicicleta als trens de la Renfe és pot consultar a la plana web reivindicativa que es diu: bicis al tren:
LA BICICLETA DE LA TRAVESSA
Barcelona és una ciutat cada dia més insegura: robatoris, pillatge, atracaments i altres situacions desagradables.
Fins i tot el Ferrocarril Metropolità de Barcelona (popularment conegut com el metro) anuncia per megafonia que tinguem cura amb les nostres pertinences. Aquest anunci, és un manifest implícit de la pròpia empresa, on reconeixen que els robatoris es produeixen i, per tant, que hi ha delinqüents a les seves instal·lacions...
Aquesta inseguretat i el fet d’anar sol, em va portar a decidir a anar amb la meva bicicleta de tota la vida i sense cap signe extern d’ostentació (ni GPs, ni mòvil, ni indumentària moderna específica per anar en bici). Si hagués anat acompanyat, possiblement m’hagués comprat una bicicleta híbrida.
La bici no ha estat la més indicada per una travessa de ports de muntanya per asfalt. El model que he portat és una Mongoose Iboc sport comprada l’any 1991. Portava pneumàtics de tacs i no sliks, pedals lliures (sense calapeus ni fixació a la sabatilla). Per transportar la càrrega no portava alforges i en el seu lloc vaig acoplar amb brides una caixa de fruita com les que es fan servir als mercats. La meva imatge era una mica freeky, que era el que pretenia aparentar...
Quan no saps on vas, pots trobar barris conflictius o gent que et pot voler fer mal. En tota la travessa sempre he trobat molt bona gent, molt acollidora i sempre m’he sentit molt segur, cosa que no puc dir d’alguns llocs de Barcelona i alguns dels seus entorns.
DISSABTE 30 DE JULIOL DE 2011
Vaig estar tot un dia transbordant pels trens per arribar a la nit a Sant Sebastià. Quan vaig posar els peus a Euskadi vaig tenir molta alegria. Arribar a Sant Sebastià era per a mi l’objectiu més important de la travessa, tenint en compte les objeccions que posa Renfe a transportar bicicletes.
El concert de Bon Jovi i la Clàssica ciclista de Sant Sebastià van deixar els allotjaments complets a tot el municipi, tot i que al final vaig trobar hotel.
Ja instal·lat en un hotel, vaig fer una visita nocturna pel municipi, amb tots els seus encants: platja de la contxa, kursal, Ajuntament, etc.
Tampoc era qüestió d’estar molta estona, doncs el dia següent tocava una etapa trencacames, no eren ports durs però pujades i baixades constants.
DIUMENGE 1 D’AGOST DE 2011
A l’aixecar-me de l’hotel, vaig enllestir molt ràpid i ben aviat ja estava rodant pel carril bici al costat del riu Urumea.
A l’arribar a la platja de la Contxa, per un moment vaig pensar en quedar-me un dia més a Donostia i gaudir d’aquell paisatge i de la ciutat...
Rodant pel carril bici que està al passeig marítim de la platja, em va venir a la ment una de les prohibicions més absurdes que recordo i que des del 2008 es produeix a la localitat de Mongat. Els regidors d’aquest municipi del Maresme, han prohibit la circulació de bicicletes pel seu passeig marítim, tot el contrari del que jo estava fent a Sant Sebastià. Després, de cara a la galeria, Mongat participa en els actes de la setmana de la mobilitat sostenible i segura. Això sí, mantenint la prohibició de no transitar en bici pel passeig marítim i deixant a la seva sort al ciclista amb la única opció d’agafar la Nacional II que és la carretera de l’estat espanyol amb major sinistralitat. D’aquesta manera el ciclista que va cap a El Masnou o cap a Badalona segons el sentit de la seva procedència, a l’arribar a Mongat ha de sortir del passeig marítim...
Es inevitable comparar la situació que viu la bicicleta a Barcelona i a Catalunya, que és molt precària, en contraposició per exemple a la que he viscut en aquesta travessa i en les anteriors que he fet, també a França. A més, es produeix l’agravant que alguns mitjans de comunicació, col·lectius i grups de persones, s’encarreguen de crear desprestigi respecte de les persones que es mouen amb bici per Barcelona.
A l’arribar al final carril-bici del passeig marítim de Donostia, s’inicien uns durs pendents per anar al Monte Igeldo, es podria comptabilitzar com a port perquè el desnivell és impressionant.
Des de dalt, les vistes, són espectaculars. No em vaig parar a pensar tot el que em quedava fins arribar a Gósol, però tenia moltes ganes de començar.
Baixada fins al ‘peine del viento’, on em vaig fer fotos i vaig veure els monuments de Chillida, uns ganxos metàl·lics molt semblants al que hi ha penjat a la piscina del parc de la creueta del coll a Barcelona.
Altre cop vaig atravessar el carril bici de la Contxa, però ja amb intenció d’abandonar aquesta bonica ciutat, i aquesta amable gent d’Euskalerria tants cops maltractats pels mitjans de comunicació.
Quan ja estava sortint del municipi, un bon home que estava circulant en bicicleta, es va prestar a acompanyar-me en direcció als peus del coll del Jaizkibel.
De camí, vaig passar davant de can Arzak, que és el Ferran Adrià d’Euskadi. La zona portuària de Pasaia denota el passat i, també present industrial de la regió.
Tota aquesta zona estava molt ben acondicionada per anar amb bicicleta amb els seus ‘bidegorris’. Tant de bo poguéssim sortir de Barcelona per la Av. Diagonal o la Av. Meridiana amb aquests ‘bidegorris’ com els de Donostia.
A peu de port l’home es va despedir i jo, com a deferència li vaig dir que en acabar la travessa li enviaria el blog de la mateixa per correu electrònic, cosa que ja he fet.
El coll del Jaizkibel no és un port de Tour, però sí que és mític de la clàssica ciclista de Sant Sebastià, una prova que forma part del calendari de la copa del món. La meva ruta seguia el recorregut exacte del fabulós llibre titulat ‘De Donostia a Portbou’ de Rafael Vallbona. l’Autor va iniciar la travessa pel Jaizkibel i a mi ja m’estava bé.
Les rampes eren prou dures, però com que era el primer port el vaig superar força bé. Des del cim, molta boira i un vaixell. Veient el mar, vaig prendre consciència que estava molt lluny de Gósol...
A la poca estona d’haver coronat, vaig trobar l’ermita de Nuestra Señora de Guadalupe. Al davant es trobava un mirador que permetia contemplar Irun.
Vaig continuar baixant fins a Irun, on vaig trobar molt trànsit i, tot seguit, cap a França. Era el primer dia d’agost i a la platja d’Hendaya no s’hi cabia.
Ben aviat, vaig passar de l’aglomeració a la solitud, doncs el trajecte extret del llibre de referència (De Donostia a Portbou) de seguida s’endinsava cap a la ruta de la Glacière.
Al trencall d’inici del coll d’Ibardin em vaig menjar un entrepà de pollastre en una d’aquelles furgonetes de carretera, més que res per anar omplenant reserves...
El coll d’Ibardin, no té desnivells extrems, però puja. Un cop a dalt, s’entra a Navarra per iniciar el descens cap a la bonica població de Vera de Bidasoa.
En sortir de Vera, altre cop a pujar cap al coll de Lizuniaga, aquest sí que va ser fàcil. No hi havia placa de port, amb el que l’única referència va ser l’hotel que porta el seu nom. Novament baixada i entrada a França per Sare i novament s’entra a Navarra per Dantxarinea.
Mai s’ha de subestimar un port i això em va passar amb el d’Otxondo, el qual vaig començar a pujar sense donar-li massa importància, però la calor i les dures rampes m’haguessin pogut passar factura. Per sort vaig superar bé l’esforç.
Tenia idea de dormir a Erratzu però a l’establiment que em vaig aturar em va semblar car per les meves possibilitats i la meva categoria, jo sóc d’hotel d’una o dos estrelles... Ens agradi o no, tots pertanyem a una categoria i/o estatus social i, el meu, no era per dormir allí. Vaig decidir continuar. Prosseguir implicava pujar el coll d’Izpegi i així ho vaig fer. El port no era massa dur, tot i que tenia els seus revolts en forma de paelles que el feien ferregós, però a mi m’agradava . El cim del coll és la frontera amb França, i el seu descens és un dels més espectaculars dels Pirineus. Pensava que faria nit a Saint Étienne-de-Baïgorri, però tots els allotjaments estaven ocupats menys en un lloc que hi havia una suite a 140 euros. Els hi vaig dir que m’ho pensaria i que, si de cas, ja passaria...
Ja no venia d’aquí, i vaig continuar uns 10 quilòmetres suplementaris fins al poble d’Uhart-Cize on sí vaig trobar allotjament a bon preu. A l’entrar a l’habitació em vaig deixar caure al llit com un sac de patates.... Per ser el primer dia, no estaven gens malament els 135 Qms i 5 ports. Posteriorment ,visita al poble Saint Jean Pied de Port que estava a 5 minuts d’Uhart-Cize i que és la localitat de sortida dels peregrins que inicien el camí de Sant Jaume.
DILLUNS 2 D’AGOST DE 2011
El dia era molt assoleiat i calorós. Els primers metres transitaven al costat de les muralles de Saint Jean-Pied-de-Port i, tot seguit, un espectacular paisatge de color verd a l’alçada d’Aincille i Caro. Tothom amb qui parlava (et vas trobant constantment a gent i ciclistes) m’explicaven que havia estat el juliol més plujós dels últims 50 anys. Això es notava al paisatge. Vaig preguntar a uns treballadors sobre el coll dels xalets d’Iraty i em van comentar mig rient que anava ben encaminat i que em preparés pel que venia...
I quina raó tenien. La placa inicial marca un percentatge de pendent mitjana d’un 5%, però es una dada enganyosa perquè es té en compte diversos trams de baixada. La primera rampa no té pietat. Es tracta d’un primer quilòmetre a l’11% i els següents es mantenien en aquests paràmetres. Es un port molt exigent que la calor es va encarregar de fer-lo més dur.
A més no portava gaire aigua i per regular-me, vaig decidir beure petits glops a cada placa quilomètrica. Era una manera de dosificar la poca aigua que em quedava.
Sempre comento que tots els ports francesos estan marcats amb panells a cada quilòmetre. Es tracta d’informació molt útil i que, en aquest cas, em va salvar d’un defalliment, ja que vaig poder dosificar l’esforç gràcies a aquests plafons.
El coll dels xalets d’Irati és la suma de diferents ports: Burdinkurutxeta, Bagargiak, Haltza, Orgambideska. Són rampes terrorífiques que ara, mentre escric aquestes línies recordo amb una certa nostàlgia. Al petit descans del Burdinkurutxeta vaig demanar a un ciclista si tenia aigua i em va dir que la seva dona pujava amb el cotxe. Un altre ciclista em va dir que a partir d’aquell punt hi havia un quilòmetre de baixada i que al final de la mateixa trobaria un bar. Li vaig fer cas.
Vaig beure quasi de cop una ampolla d’aigua freda de litre i mig. En poca estona vaig superar la capacitat de l’estómac, que és d’uns 500 ml. L’estómac ple, fa que el múscul diafragma, responsable de la respiració no es desplaci de forma correcta. Aquesta no era la millor situació per seguir pujant, però amb la calma, vaig anar fent.
Els paisatges des d’aquest port eren espectaculars. Al costat del bar hi havia un petit llac i la verdor de la vegetació denotava que havia estat plovent molt els darrers dies.
Al final vaig coronar el coll, que, segons la meva opinió, ha estat el més dur de tota la travessa dels Pirineus, per la duresa de rampes i longitud.
La baixada va consistir en deixar caure la bici i gaudir del paisatge.
En una travessa, el moment de sortir de casa és fatídic perquè, en marxar, quan surts per la porta de casa, no saps on dormiràs, ni com anirà. Seria semblant a la por escènica de l’actor quan ha d’aparèixer en el moment en que s’obre el teló. Un cop ja s’està en ruta, aquesta por desapareix i aplicant la lògica a totes les situacions, es van resolent les petites coses que van sorgint.
En arribar al poble de Larrau, vaig trobar dos nois nascuts a Euskalerria i que feien una travessa per la zona. Entre els ciclistes sempre hi ha molt bona sintonia i es comenten qüestions tècniques sobre: els ports, la bici, la ruta, etc.
Vaig decidir quedar-me a Larrau pel cansament acumulat que portava a sobre.
DIMARTS 3 D’AGOST DE 2011
La sortida a primera hora del matí va comportar passar una mica de fred, doncs havia de fer els primers quilòmetres en baixada fins que vaig arribar al trencall del coll del Soudet. Aquest coll, és molt llarg i només té pendents durs en llocs puntuals. Amb això no vull dir que sigui fàcil, cal fer esforç, però no es dur com el dels xalets d’Irati o el de Pal de Bagà que ha estat el meu port de referència per entrenar.
A mig camí hi ha una part dura, que coincideix amb la localitat de Sainte Engrâce. Quan retransmeteixen el Tour de França, els corresponsals, Carlos de Andrés i Pedro Delgado comenten sovint el sentit i la intensitat del vent. Jo no li acostumo a donar importància, però en el tram entre Sainte Engrâce i el coll de Suscousse (un coll que es troba a mig camí del coll del Soudet) el vent era fort i bufava en contra del sentit de la meva marxa. Va ser una estoneta que em va tocar esforçar-me més, fet que em va fer recordar els comentaris de la parella més famosa de la tele durant el mes de juliol.
Els últims quilòmetres són amb vistes espectaculars i a l’arribar al cim vaig tenir el dubte al trencall que hi havia. Finalment, aplicant la lògica, vaig agafar el de l’esquerra. El de la dreta menava cap a la Pierre de Saint Martin i a la frontera amb Navarra.
La baixada és de les de deixar caure la bici i anar mirant el paisatge. A la meitat del descens, hi ha un trencall cap a la dreta al coll de Labays i des d’allà parteix una carretera estreta, també en baixada per un terreny ple de vegetació amb un color verd molt viu, suposo que per les pluges del mes de juliol. Si en algun lloc no m’hagués agradat mai quedar-me en pana, és en aquest tram, és a dir, entre el coll de Labays i Osse en Aspe.
Era molt bonic el paisatge, potser el millor de la travessa (sense comptar amb Gósol, és clar...), però era un lloc deshabitat...
A Bedous vaig menjar una ració de pollastre en una bar una mica estrany, més que res pel tipus d’individus que hi havia. De vegades quan planifico la travessa, mai se quin tipus de persones em trobaré i com seran els barris per on passaré, per això, si vaig sol, m’agrada anar equipat com una persona abandonada i una mica deixat, sense mostrar ostentacions de cap tipus...
En aquell bar no hi havia massa bon ambient...
En acabar de dinar el temps va començar a fer un canvi brusc i tenint en compte els allotjaments de la zona, vaig decidir fer nit a Sarrance. Per un mòdic preu vaig tenir una habitació molt àmplia, molt còmoda i amb televisió plana de 32 polzades. El millor allotjament de la travessa amb diferència (i això que vaig estar en un 4 estrelles...).
Un cop ja instal·lat, vaig visitar l’església i tots els racons del municipi.
DIMECRES 4 D’AGOST DE 2011
En llevar-me, el temps era tapat. La boira estava present i vaig pensar en quedar-me un dia més. El problema d’arrancar era que tenia ja mateix l’inici del coll del Marie Blanque, que en cas de pluja, suposava estar molta estona sota l’aigua i sense poder-me resguardar durant bastants quilòmetres. És en instants com aquest, quan es fa difícil prendre la decisió correcta, perquè mai se sap si se’t pot girar en contra.
Des de Sarrance a Escot hi ha molt poca estona i, ben aviat es troba el trencall, just passat un espectacular pont de pedra.
Jo portava molt ben detallats els percentatges i altres dades de tots els ports, però al quilòmetre zero, hi havia un cartell, que he llegit amb detall veient la foto ja casa, quan vaig tornar de la travessa, i diu així: “El port del Marie Blanque, 1.035 m d’altitud, comunica la vall d’Aspe amb la vall d’Ossau. Començant a la vall d’Aspe, a Escot, l’ascensió del port es penosa principalment en els últims quatre quilòmetres en que el seu percentatge és més del 10%. El port representa un vertader desafiament qualsevol que sigui el seu nivell. Les marques del Consell General dels Pirineus Atlàntics, consten en una placa en cada quilòmetre, al llarg de 8 quilòmetres d’ascensió. Cada placa els hi donarà la informació següent: l’altitud de l’indret, el número de quilòmetres que queden i el pendent mig del quilòmetre següent”.
El cartell descrivia a la perfecció com era el port. La carretera estava al ben mig d’un terreny amb vegetació, amb un color verd que denotava que es troba en un lloc on plou molt. La boira no deixava entreveure si hi havia risc de pluja.
Un cop coronat el Marie Blanque, em vaig abrigar bé, doncs aquella boira era com gotes de pluja que deixaven la musculatura freda.
El paisatge verd dels prats, tot i la poca visibilitat era espectacular. A l’arribar a la vall, ben aviat s’entra al poble de Laruns, que és l’exemple de típic poblet francès: cases baixes, forn de pa bo, oficina de turisme, església i molta netedat, com diria aquell: Que n’aprenguin!!....
Passat el poblet, s’inicia el coll de l’Aubisque que, degut a la poca visibilitat no vaig poder gaudir del tot. Amb tot el que portava a les cames, es va notar, tot i que no vaig patir gaire.
El cartell que informa de l’entrada a Eux-Bonnes (població situada a meitat de port) és una bicicleta gegant envoltada de flors amb el nom del poble inscrit al quadre de la mateixa. Altre cop vaig recordar el passeig marítim de Mongat, ja que el primer que hi veiem els ciclistes és un cartell de prohibició de pas. Un tracte molt diferent al del nostre país veí.
A l’arribar al cim hi havia bicicletes gegants als prats (França estima la bici), un monument a Lucien Buysse i molta gent.
El descens va ser molt fred per la boira i a la cuneta hi havia dos vehicles situats al carril contrari, en sentit ascendent , que s’havien quedat en pana...
La carretera era estreta i perillosa i, al costat de la roca, en un revolt, vaig veure una placa que recordava la caiguda de Wim Van Est en aquell indret durant el transcurs del Tour de França de l’any 1951.
Quan em pensava que tot era baixada, vaig trobar una altra pujada que corresponia al coll del Soulor. Des d’allà, tot baixada, fins a arribar a Argelès Gazost on vaig agafar la via verda de les Gaves que em conduiria fins a Lourdes. Aquesta via verda està totalment adaptada a les persones amb discapacitat.
A Lourdes vaig trobar molt fàcilment hotel i a la tarda/nit vaig visitar la basílica. Un lloc molt recomanable de visitar se sigui creient o no.
DIJOUS 5 D’AGOST DE 2011
En la vida de les persones hi ha dies per recordar: el casament, les vacances, trobades amb amics...
Avui tocava pujar el Tourmalet. Per mi i per a moltes persones és un dia important.
Si pogués anar endarrera en el temps, és a dir, viatjar al passat, m’agradaria veure els meus avantpassats i també, poder gaudir d’esportistes importants de l’època. Per exemple, veure jugar a Kubala o Samitier i, en ciclisme, per exemple, veure escalar el gran Fausto Coppi ‘il Campionissimo’ i tants d’altres.
Pujant el Tourmalet anava a transitar pel mateix escenari per on ho han fet els grans campions de la història del ciclisme.
La sortida des de Lourdes la vaig fer per la via verda de les Gaves. Comentar que les vies verdes de França estan totes molt ben cuidades i indicades i, quan s’han d’atravessar carreteres, es fa o per sobre o per sota, amb viaductes o ponts respectivament. D’aquesta manera, s’eviten situacions de perill.
A l’arribar a Luz Saint Sauveur, que es el quilòmetre zero del Tourmalet, vaig entrar a l’oficina de turisme de la qual, a la façana hi penjava un cartell que deia: “Luz estima el Tour”. Feia poc més d’un mes que la millor cursa ciclista del món va transitar per allí. A l’oficina em van donar un tríptic on hi ha els espais en blanc reservats perquè a les diferents oficines de turisme de les poblacions properes als colls de muntanya, et vagin segellant caselles en funció dels ports que vas pujant i, segons les caselles segellades, t’envien un diploma en reconeixement als ports que has ascendit. A França no paren de sorprendre’m de com cuiden als ciclistes...
En sortir de Luz ja es comença a pujar i a veure les primeres plaques quilomètriques on s’informa de tots els detalls del quilòmetre que s’inicia i del que manca fins al cim. Els ports de França són un luxe.
A mesura que vaig avançant m’adono que pujar per Luz és molt més fàcil respecte a fer-ho des de Sainte Marie de Campan. És nota molt. Si algú vol pujar el Tourmalet i no té clar si pel seu estat de forma ho podrà fer, se’ns dubte que ho provi des de Luz.
l’Ambient que es respira mentre pujo aquest port és irrepetible i no es dona en cap altre. Menteixo, potser a l’Alpe d’Huez la sensació és semblant. Són els dos ports més mítics del ciclisme i acudeix gent de tot el món per pujar-los.
A diferència de la jornada anterior, aquest dia va ser esplèndid, amb un sol i un cel clar que semblava estar posat expressament per tal de pujar el Tourmalet.
Passat Barèges, un municipi que a l’hivern deu estar a vessar, la vista comença a obrir i s’observa el pic de Midi de Bigorre i les torres elèctriques del cim. Els últims quatre quilòmetres tenen el seu desnivell.
Hi havia un matrimoni gran que es trobaven assentats a la cuneta, amb cadires plegables, al costat del seu vehicle, com si estiguessin al cinema, amb la diferència que la pantalla eren aquelles muntanyes. A falta de 500 metres un home estava ajagut a l’últim revolt amb una armilla fluorescent de color groc i amb una càmara reflex amb un objectiu considerable. L’individu anava fent fotos a tots els ciclistes que passaven i, tot seguit, els hi donava un cartronet amb una adreça web per si volíem comprar aquella fotografia com a record. La inventiva no té límits i menys en temps de crisi. Quina manera més fàcil de fer diners... Jo no la compraré, doncs ja em feia jo mateix les fotografies.
Ja al cim, semblava que estiguéssim Les Rambles de Barcelona (però sense els lladres...). Hi havia cua per fer-se una foto a sota la placa. El Tourmalet es un indret únic i especial. Des del seu primer pas el 1910, el Tour hi ha viscut tot tipus de situacions i efemèrides . Com la d’Octave Lapize, que va ser el primer ciclista en inscriure el seu nom en passar el 1910. Després seria el gran triomfador a París. Anys més tard va morir pilotant un avió en qualitat de sergent durant la Primera Guerra Mundial a la batalla de Verdun. No va ser l’únic guanyador de Tour que va morir a la Guerra.
Eugène Christophe, va patir la mala sort, un cop passats 4 quilòmetres del cim,ja en el descens. Va trencar la forquilla i acomplint les rigoroses normes del Tour en aquella època (amb els anys han anat canviant), no va poder rebre assistència externa i va haver de baixar a peu fins a la forja de Sainte Marie de Campan i reparar ell sol la forquilla. Aquesta efemèride va tenir lloc el 1913. Va perdre el liderat quedant en la posició 21 a la classificació general (anava líder a l’inici de l’etapa). Aquest fet heroic, li ha aportat reconeixement fins a dia d’avui. Sainte Marie de Campan té una plaça dedicada al seu nom i a l’antiga forja (ara casa particular) l’organització del Tour hi va descobrir una placa reconeixent el seu valor.
Al cim, a part de la placa de port, hi ha un monument a Jacques Goddet un dels directors de cursa més populars. Existeix també un monument al ciclisme representat amb una bicicleta i unes plaques que recorden el primer pas del Tour de França pel Tourmalet el 1910.
La baixada és espectacular, es tracta de deixar caure la bici i observar la vall de Campan i també, l’esforç de tots els valents que ‘grimpen’ en sentit invers. És indescriptible la quantitat de gent que puja. S’ha de viure i s’ha de veure. És com una peregrinació.
A l’arribar a Sainte Marie de Campan, vaig fer les fotos a les plaques dedicades a Eugène Christophe. Tot seguit, sense pausa, ja comença el coll de l’Aspin.
La calor del migdia en aquella hora era anormal. Es tracta del que molts cops es converteix en pluja a la muntanya hores més tard, però el cel estava completament serè en aquells moments.
El coll de l’Aspin em va semblar molt senzill, també s’ha de dir que, a mesura que avançava la travessa, jo estava més i més en forma. És la travessa més dura que he fet i el pas dels dies no em va mermar, sinó tot el contrari, em va enfortir més... i me’n vaig adonar en moments en que, tot i la càrrega que portava al damunt, i que, no anava amb pedals automàtics ni pneumàtics per asfalt, vaig anar avançant a alguns ciclistes que anaven amb bici de carretera i sense pes...
Un cop coronat el coll, altre cop cua per fer la foto i descens deixant caure la bici contemplant el paisatge fins arribar a Arreau. Allí, em vaig menjar 2 unitats de l’equivalent al gelat frigo popeye. A França la marca Frigo s’anomena Miko i, amb aquella calor, entrava molt bé.
Al prosseguir, va començar a aparèixer nuvolositat i a l’alçada de Borderes Louron vaig decidir fer nit .
DIVENDRES 6 D’AGOST DE 2011
Els allotjaments de França estan tots preparats per acollir a les persones que es desplacen en bicicleta. A més, en alguns, fins i tot hi ha un distintiu atorgat per la Federació Francesa de Cicloturisme. A Borderes Louron hi havia aquest distintiu. Les bicicletes són guardades amb molta cura i el personal de l’establiment s’interessa per la ruta dels ciclistes i disposen de plànols i altres informacions per si hi ha necessitat d’ampliar o complementar les informacions que ja porta el ciclista. França estima la bicicleta.
El temps era molt tapat i l’objectiu de la jornada era superar el coll del Peyresourde i arribar a Bagneres de Luchon.
Els núvols venien perseguint-me i jo anava avançant en direcció cap al cel serè, això em va tranquil·litzar... Al coll del Peyresourde no vaig menjar creppes a l’establiment on hi ha un home peculiar que diu que els seus creppes són els més barats dels Pirineus...
La baixada és espectacular amb els revolts típics de Tour.
Bagneres de Luchon va ser el punt de descans del dia i vaig fer bé, doncs, passada la mitja hora d’estar allotjat, es va posar a ploure.
Aquest poblet té tot tipus d’activitats durant l’estiu. Només cal anar a l’oficina de turisme i veure els actes programats per aquell dia i els següents. Jo vaig assistir a una desfilada que li deien: La Reina dels Pirineus. Em va recordar molt la baixada de les colles de Sant Medir pel carrer Gran al barri de Gràcia de Barcelona, tot i que, a Bagneres era tot molt diferent a Gràcia. Després, a la nit ,vaig anar a un concert a l’església.
Aquesta localitat té una curiosa botiga de bicis que es diu: La casa de Miguel i hi ha una foto de l’Indurain. Hi havia un forn de pa i pastes on es podia degustar un dels famosos ‘croissants’. Des que va tancar la pastisseria Carque de Barcelona, no n’havia tornat a menjar cap de tan bo. A l’aparador de l’establiment hi havia escrit un text que deia: Si la vida es dolça, nosaltres hi som per endolçar-la. El municipi també es famós per les seves termes a les que no em vaig atrevir a anar per por a deixar els meus efectes personals a les guixetes. La influència de Barcelona pel que fa a la delinqüència o el pillatge, on hi ha gent que fa còpies de les claus de les guixetes i, molts altres delictes i faltes, em va frenar a entrar a les Termes .
Aquesta localitat pot ser perfectament un indret de referència per anar a fer un ‘stage’ ciclista ja que hi són aprop molts ports com per exemple: Portillon, Peuresourde, Mendé o Bales.
DISSABTE 7 D’AGOST DE 2011
El dia va ser finalment serè i la intenció era arribar el més lluny possible mentre les forces i la climatologia em respectessin...
La primera sorpresa agradable va ser trobar rotondes preparades per respectar als ciclistes, amb senyalització específica i sobretot, protegides. Quina diferència respecte de Mongat, per posar un exemple.
Ben aviat vaig arribar a Saint Beat on dóna inici el coll de Menté, mític port del Tour de França per la caiguda de Luis Ocaña on, a més, una placa ho recorda en el mateix revolt on es va produir.
Ja al cim, al costat de la placa de port, hi ha un monument a Serge Lapébie, un dels ciclistes francesos més famosos de la regió i guanyador de Tour, tant és així, que cada setembre és fa una marxa ciclista que porta el seu nom. El descens és molt bonic, potser també pel color verd degut a les pluges del mes de juliol (ho repeteixo molt, però és la veritat). Ben aviat, s’enllaça amb el trencall del coll del Portet d’Aspet. Es tracta d’un port amb uns pendents terrorífics. Són 4 quilòmetres amb un 10% de pendent mitjana, però amb trams al 20%. L’inici després de la baixada es trencador, però tot seguit hi ha una placa just al lloc on va morir Fabio Casartelli.
Aquell Tour de 1995, el cinquè dels cinc victoriosos de l’Indurian, jo estava totes les tardes escarxofat al sofà i gaudint de les proeses del navarrès de Villava que, amb els seus 80 kg, unes pulsacions en repòs de les més baixes i, amb una capacitat pulmonar i potència física impressionants, es recorria França com si res...
Indurain és el ciclista més alt de la història en guanyar la Grande Boucle. Aquella etapa, era de les últimes de muntanya, doncs ja s’havien passat els Alps. Tot semblava tranquil fins que en un moment es va veure un ciclista al terra amb una gran taca de sang al costat. Hores més tard es va confirmar el pitjor dels presagis. Havia estat campió olímpic a Barcelona i acabava de perdre la vida. Fabio es convertia en la quarta víctima en cursa. Els altres decessos havien estat: Adolphe Heliere (1910), Francisco Cepeda (1935) i Tom Simpson (1965).
Era la primera vegada que jo veia morir una persona mentre feia la seva activitat esportiva. Anys més tard, lamentablement, varem viure quelcom similar amb el jugador de futbol Dani Jarque o Antonio Puerta.
La placa situada sobre la pilona de pedra i el monument que es troba pocs metres més amunt són molt emotius i és un gran record per tal que no s’oblidi mai. Tant el Portet d’Aspet com el coll de Mendé, jo els anomeno: els colls de la tragèdia. Han passat a la història d’aquesta cursa per fets terriblement tràgics.
El port és duríssim, però és passable gràcies als no més de 4 quilòmetres. La baixada és molt plàcida i ben aviat s’entra a la regió de l’Ariège. A Luzenac es conserva una església construïda pels romans i a Saint Girons vaig menjar una mica.
Des d’aquest punt, vaig iniciar la via verda de l’antic tren que unia Saint Girons i Vernajoul. Un senyor va tenir la deferència d’enviar-me per correu electrònic tot el recorregut digitalitzat, ja que en diferents trams cal agafar la carretera. Sempre he trobat gent amable, tant per la xarxa d’Internet, com personalment durant la travessa.
A l’Ariège l’alçada és menor i la calor es feia més present, però al no haver dificultats muntanyoses, el trajecte era completament rodador i podia avançar més ràpid.
La intenció era fer nit a Foix, però els allotjaments estaven tots plens i vaig haver de continuar fins a Tarascon sur l’Ariège.
DIUMENGE 8 D’AGOST DE 2011
La meva imatge, amb la bici que portava i l’equipatge a sobre una caixa de fruita i guardat en bosses d’escombraries no deixava indiferent a ningú: als ports, a les carreteres, al pas per les poblacions...
El dia anterior, a l’arribar a l’hotel de Tarascon, l’home que em va atendre, em va preguntar d’on venia i cap a on anava. Em va prevenir per l’etapa que avui havia de començar, pel trànsit que trobaria.
El dia era plujós i després d’esperar una estona indecís pel temps, vaig decidir arrancar, com sempre, amb la intenció d’arribar el més lluny possible mentre hagués llum, bona climatologia i el meu cos resistís.
Tan de bo a Barcelona i rodalies poguéssim rodar en bici com jo ho feia a França per la carretera que, segons el senyor de l’hotel, em va advertir com a perillosa.
Qualsevol ciclista que hagi entrat a Barcelona per la Av. Meridiana o la Av. Diagonal, o que hagi fet el carril bici de la Av. Paral·lel, sap del que estic parlant.
La carretera anava paral·lela a la via del tren i a mi ja em semblava estar aprop de Gósol, doncs reconeixia alguns dels indrets que havia vist des del tren en el viatge d’anada.
A Ax les Thermes vaig estar visitant els banys i les fonts d’aigua calenta on hi havia uns cartells que advertien que no es podia beure per risc d’agafar un mal de panxa i, la veritat, no em venia de gust una gastroenteritis...
Mentre visitava la localitat, meditava si feia nit allà o continuava. I es que a primera hora del matí havia plogut. Vaig decidir continuar posant com a objectiu arribar a Hospitalet près d’Andorre. Allà tornaria a decidir que feia...
A l’arribar a Hospitalet (fins ara només coneixia el municipi del baix Llobregat) vaig demanar uns entrepans (-si us plau, sense mantega al pa, allà no posen tomàquet) i mentre menjava, vaig marcar-me com a nou objectiu: arribar al Pas de la Casa.
En fer els primers revolts, va aparèixer una placa d’homenatge a René Vietto. Es veu que en el lloc de la placa, en el transcurs del Tour de 1934, René Vietto va sacrificar seguir avançant, per tal de cedir una roda al seu company d’equip Antoine Magne. Aquest fet el va fer esperar molta estona fins que va arribar el vehicle del seu equip. Aquesta és una de moltes històries que engrandeixen la llegenda del Tour de França.
El quilòmetre zero del port d’Envalira es considera a Ax les Thermes, però els pendents més durs començaven en aquella zona, tot i que a mi no em va semblar un port dur. Ben aviat va aparèixer el cartell de benvinguda a la Catalunya nord i, el temps va canviar de sobte. Es va començar a tapar i jo vaig incrementar el ritme d’ascensió, doncs no quedaven més que vuit quilòmetres per arribar al Pas de la Casa. Estava molt en forma, ja que, tot i portar molt pes, avançava a ciclistes...
Vaig entrar en territori andorrà i de seguida vaig trobar allotjament en un hotel amb el preu més econòmic de tota la travessa i amb la millor relació qualitat/preu.
El temps va començar a empitjorar, la temperatura va baixar a 6ºC i la boira va cobrir la població fins al punt de no veure part de la població.
Com a curiositat,comentar que el Pas de la casa no disposa de cap font d’aigua pública, cosa que se’m va fer estrany en un municipi de muntanya.
Tota la tarda vaig estar passejant per les botigues mirant: bicis, roba, gps, etc. Finalment vaig comprar un toblerone.
A l’hotel vaig haver d’agafar la manta de l’armari pel fred...
DILLUNS 9 D’AGOST DE 2011
Em disposava a marxar però la boira encara era més espessa que el dia anterior. La mala visibilitat i el fred no aconsellaven marxar, motiu pel qual em vaig quedar un dia més al Pas de la Casa.
Aquell dia vaig recórrer totes les botigues amb una climatologia que podria passar perfectament per un dia d’hivern en comptes d’un 9 d’agost.
DIMARTS 10 D’AGOST DE 2011
A les sis del matí persistia la boira... i em vaig desesperar una mica, tot s’ha de dir...
Però, a les set, ja s’havia despejat i vaig marxar per fer el coll d’Envalira. El meu llibre de ruta marcava 10 quilòmetres fins al cim, però a la placa de port posava que en restaven 4. Va ser una gran alegria.
Al coronar vaig veure que la boira tornava a pujar, però no em faria enrere. Volia arribar a Gósol. Jo estava més amunt que la boira, però la carretera anava descendint fins a entrar a la boira fins que, després del coll del Puymorens la boira ja estaria a sobre meu. L’estona que vaig estar dins la boira, vaig passar un fred espantós, fins al punt que si hagués punxat la roda, no crec que hagués estat capaç de desmuntar-la amb les mans per falta de tacte.
En aquell tram de baixada vaig posar els llums de la bici per tal que la meva presència fos més visible.
No em vaig treure els impermeables fins arribar a La Tour de Carol. De seguida vaig entrar a Catalunya, per la localitat de Bourg Madame, i ja en territori català, vaig patir els primers avançaments perillosos per part dels camions. Això ja va ser per a mi com un avís per recordar que estava a Catalunya i que havia d’augmentar l’atenció en la conducció.
Ben aviat, després de Puigcerdà, s’inicia la collada de Toses. Un altre canvi respecte a França és que els punts quilomètrics no estan marcats i, per tant, vaig dosificar l’esforç recordant mentalment el port, doncs l’havia pujat ja fa alguns anys.
Al coronar, vaig anar a buscar el pla d’anyella i el coll de la Creueta. Lamentablement el dia era tapat i no vaig poder tenir la primera visió del Pedraforca. Tot seguit, descens impressionant fins a La Pobla de Lillet. La veritat es que feia anys que no havia fet aquesta baixada i em va semblar molt llarga. A La Pobla de Lillet vaig omplenar el bidó d’aigua i a Guardiola de Berguedà vaig comprar dos entrepans (aquí no van posar mantega al pa....) per emportar. Eren les quatre de la tarda, feia calor, però em venia de gust veure la primera imatge del poble de Gósol des de coll de Josa, motiu pel qual, vaig anar per Bagà i Gisclareny. És tracta del mateix camí que se segueix en la tercera etapa del Camí dels Bons Homes. És molt dur, però amb el que portava a les cames ja no venia d’aquí. Després de passar el pont del riu, dos quilòmetres més amunt de Bagà, comença una pujada molt dura. Va ser en aquell punt on vaig trobar dos ciclistes d’Euskadi que feien la ruta Transpirinaica per pista i en sentit contrari al meu, és a dir, des del mar Mediterrani cap al mar Cantàbric.
En aquest tram em vaig adonar de que estava en forma, doncs la pujada és molt dura i anava molt fort.
Després del coll d’Escriga i havent fet diverses pujades al 13%, primera aparició del Pedraforca. Feia pocs dies que em trobava al mar Cantàbric i ara, tenia el Pedraforca al davant.
Al coll de la Bena em vaig menjar els entrepans que m’havien fet a Guardiola i vaig prosseguir ja en ple parc natural del cadí-Moixeró: coll de la Bauma, coll de Torn i Collell. A l’alçada de Les Bassotes em vaig fer alguna foto amb el Pedraforca de fons.
Vaig baixar molt lentament per la vall de Cerneres, doncs portava molt pes i el camí és molt pedregós (fins arribar a la carretera asfaltada, a l’alçada del pont que porta el mateix nom que la vall).
Em quedaven 6 quilòmetres, tres de pujada i tres de baixada, és a dir, el coll de Josa.
A dalt vaig veure Gósol des del mirador i vaig considerar que aquella és la millor imatge dels Pirineus.
A Gósol em vaig retrobar amb tota la gent que conec i vaig tenir una gran satisfacció d’haver aconseguit el repte que m’havia proposat.
